Sortir al carrer, atabalada per si faig tard,
amb moviments robotitzats per la gruixa de roba, capa sobre capa i amb una
bufanda que quasi no em deixa respirar. Surto del portal atenta a quina és la
temperatura: si fred, si molt de fred, si gel, si només fresca, per decidir si
em poso els guants o no. Pujo a la meva bicicleta a sobre de la qual em sento
poderosa, pedalejant i tallant el vent, que em descambuixa però em desperta, a
estones arrebassant-me alguna llàgrima, d’aquestes que no fan mal. Baixo
Blanquerna avall observant com Palma es desperta, escarxada, entelada, farcida
d’abrics i de gent encollida pel fred, de barreres a mig pujar i d’olor a cafè de
cafeteria. A prop del carrer on és el meu destí una bafarada d’aire dolç, caramel·litzat
m’inunda: els croissants i les ensaïmades que creixen dins el forn de llenya de
la Missió, i se m’ ensata la gana, perquè aquest aroma crida a crits i obre
panxes. Fermo la bici i trec les claus per obrir la galeria, tot saludant a les
cares conegudes del mateix carrer, qui desperesant-se la peresa es disposen,
com jo, a començar el seu nou dia. Un cop a dintre i amb totes les llums
il·luminant l’aparador em sec a pensar i fantasejar qui entrarà avui, qui em
donarà conversa, qui creuarà la porta, quines històries de vida tendran les
persones que entrin, quines motxilles les acompanyen, què compartiran o no amb
mi i per què… la dona major a qui no li passa la targeta de crèdit, l’al·lot
que reparteix el youthing, els que venen a veure la exposició i no saluden quan
entren, l’artista veterà que em conta les seves batalles i em repeteix,
esquitxant-me amb saliva, “ai si jo tengués trenta anys manco el que et faria…”,
la dona que entra admirada, es prova tot i no li agrada res, aquells amb qui et
toca fer de psicòloga, totes aquelles persones que de cop zas! T’ensenyen
alguna cosa nova que no sabies... Amb qui em tocarà avui compartir un fragment
del meu temps, de la meva vida? Són aquestes petites quotidianitats diàries les
que fan adonar-me’n de que, en realitat, m’agrada la gent. Les gents. I entre
cosa i cosa ja són la una i mitja, hora de tancar la barrera i deixar que tot
això quedi a dintre, a dintre de mi com vivència diària. I és que en realitat
estar on esteim, fer el que feim, són excuses per compartir temps i vida, moments
irrecuperables que romanen, això sí, en forma de records.
